El recorregut a curta distància és diferent, ja que requereix que desenvolupeu la velocitat màxima en un curt període de temps. Aquí cada fracció de segon compta, perquè qualsevol retard redueix les possibilitats de guanyar. Per garantir un ritme de moviment elevat des del primer moment, els velocistes utilitzen l’anomenada sortida baixa.
El que determina l’eficàcia d’un inici baix quan s’esprinta
El sprint start posa les bases per córrer distàncies curtes de la manera més eficient possible. L’atleta accelera des dels primers passos. És en la fase inicial de la carrera que és important proporcionar-se un avantatge de velocitat.
Els velocistes experimentats passen molt de temps practicant la fase inicial de la carrera, aconseguint un descens ràpid de la línia de sortida.
A l’alba de l’atletisme, es va generalitzar una sortida alta, en què el cos de l’atleta era gairebé vertical. De vegades es feien servir diversos trucs per augmentar la velocitat inicial de funcionament. Per exemple, els corredors intentaven recolzar-se en pals o recollir pedres petites. Ja en l’antiguitat, els atletes utilitzaven lloses de pedra per aturar-se a la sortida.
L'inici baix va entrar a la pràctica de l'esprint corrent només a finals del segle XIX. Avui en dia aquesta tècnica es considera estàndard perquè els seus beneficis són evidents. Aquest tipus d’arrencada permet començar immediatament a córrer a un ritme ràpid i desenvolupar la màxima velocitat possible en un segment curt.
L'eficàcia d'una sortida baixa ve determinada pel fet que en el moment de baixar de la línia de sortida, el centre de gravetat del corredor ja està molt per davant del punt de pivot. El posicionament correcte de les cames és de particular importància. En estar en un angle agut respecte a la pista, les potes de l’esprint proporcionen la màxima força de repulsió, cosa que no es pot aconseguir amb totes les ganes des d’un inici elevat.
Tècnica d'inici baix
Quan s’utilitza un inici baix, s’utilitzen els anomenats blocs inicials, que s’instal·len a diferents distàncies de la línia de sortida. Els coixinets de suport de les coixinets es col·loquen de manera que estiguin inclinats respecte a la superfície de la cinta de córrer amb un angle determinat.
Els coixinets ben ajustats estiren els músculs del panxell de manera òptima per augmentar la velocitat d’enlairament i la força d’enlairament.
Havent rebut el senyal de preparació per a la sortida, el velocista posa els peus sobre els blocs, mentre descansa sobre les seves mans. En aquest cas, la pota de trotar es col·loca al bloc que es troba més lluny de la línia de sortida i la pota basculant a la propera. Després d’això, el corredor s’agenolla al genoll de la cama i es col·loca les mans al llarg de la línia de sortida, col·locant els polzes cap a dins. De forma òptima, si les mans estan separades per l’amplada de les espatlles. El cos es redreça abans de començar, el cap està lleugerament inclinat cap avall.
En sentir l’ordre “Atenció!”, El velocista redreça lleugerament les cames, aixeca la pelvis i recolza els peus sobre els coixinets de suport dels coixinets, mentre tensa els músculs de les cames. L’atleta manté el tors recte, la mirada es dirigeix cap avall. En el moment del llançament inicial, el corredor s’activa activament amb les dues cames, arrenca els braços de la pista i fa avançar bruscament el cos, ajudant-se amb els moviments dels braços doblegats. És aquesta tècnica la que permet sortir de la sortida amb la màxima velocitat.
