Les competicions d’esgrima en sabres i folis s’inclouen als Jocs Olímpics d’estiu des de 1896. El 1900, la competició d'epee es va afegir a les disciplines existents. Les dones van començar a participar en esgrima als Jocs Olímpics el 1924.
Per dur a terme una lluita d’esgrimistes, cal una pista de 14 m de longitud i 1, 5 a 2 m d’amplada.
Els atletes fan servir tres tipus d’armes: epee, pinça o sabre. En les competicions sobre graons o làmines, es registra el nombre de punxades, perquè aquest tipus d’armes estan relacionades amb l’apunyalament. Si la lluita es duu a terme amb sabres, que també és una arma de picar, també es compten els seus cops.
Els jugadors Epee tenen dret a injectar-se en diferents parts del cos. L’única excepció és la part posterior del cap. Al mateix temps, la pinça només pot colpejar el tors. La resta de trets no comptaran. Una altra diferència entre les baralles amb rapaces i espases és l'ordre dels atacs. L’esgrima per espelmes es produeix de forma sincrònica entre els oponents i els esgrimidors d’alumini actuen en un ordre determinat. El dret a injectar-se passa d’un atleta a un altre.
És important que els esgrimidors puguin coordinar les seves accions correctament. Cal evitar atacs enemics, provocar cops i cops i, al mateix temps, complir les normes establertes per a aquest esport olímpic.
Per tal de comptar els tirs amb precisió, els atletes porten un uniforme blanc. Es posa una punta de cotó amarada de tinta a l'arma. Quan es posa en contacte amb la roba de l’esgrimista, una làmina, un epee o un sabre deixa una empremta.
Els grans atletes d’esgrima s’anomenen "mestres". Entre els rècordistes de les medalles olímpiques rebudes, es pot destacar l’italià Edoardo Manjarotti, que va guanyar 13 medalles del 1936 al 1960, de les quals 6 eren d’or, 5 de plata i 2 de bronze. L’atleta hongarès Aladar Gerevich està lleugerament per darrere de Manjarotti: té 10 medalles olímpiques i 7 d’elles. En el campionat femení, es van distingir els atletes italians: Valentina Vezzali i Giovanna Trillini.
