La natació sincronitzada és un dels esports més bonics i espectaculars. Consisteix en el fet que els atletes realitzen moviments sincrònics a l'aigua amb música, representant diverses figures. Aquest esport pot semblar lleuger, elegant, però, de fet, exigeix molt als atletes. Han de ser resistents, flexibles i tenir un control respiratori excel·lent, sense oblidar la sensació de ritme i artística.
Tot i que es coneixia la natació sincronitzada des dels anys vint del segle passat, i el 1948 a les Olimpíades de Londres, es van realitzar les primeres demostracions d’esportistes, aquest esport no va poder obtenir l’estatus olímpic durant molt de temps. Més aviat, es va tractar com un espectacle molt bonic i espectacular. No va ser fins al 1984 que la natació sincronitzada va debutar com a esport de ple dret als Jocs Olímpics de Los Angeles. Després hi va haver competicions en individuals i dobles.
Als Jocs Olímpics d’Atlanta del 1996, en lloc de individuals i dobles, es feien competicions en exercicis de grup, és a dir, només es jugava un conjunt de medalles. I, començant pels Jocs Olímpics de Sydney (2000), es van jugar dos conjunts de premis: en competicions de duet i en competicions per equips.
Els esportistes realitzen dos programes: obligatori i gratuït. En el primer cas, han de representar certes figures; en el segon, no hi ha restriccions, cada equip tria independentment l’acompanyament musical i la composició coreogràfica. L’avaluació la duu a terme un jurat format per 10 persones, dividit en dos grups. Els cinc primers jutges donen notes per a la tècnica d’execució del programa, la resta, per a artística. La puntuació màxima possible és de 10 punts.
La natació sincronitzada és un d’aquests esports en què els atletes russos són tradicionalment forts. L’equip nacional del nostre país era el favorit indiscutible dels Jocs Olímpics del 2000 a Sydney, el 2004 a Atenes i el 2008 a Pequín, molt per davant dels seus competidors més propers. I fa uns dies, als Jocs Olímpics de Londres, les atletes russes Natalya Ishchenko i Svetlana Romashina van tornar a guanyar medalles d’or, sense deixar literalment cap oportunitat als seus rivals. Estaven per davant de les espanyoles que aconseguien el 2n lloc fins a quatre punts! Tots aquests èxits es van aconseguir sota la direcció de T. N. Pokrovsky, l’entrenador permanent de la selecció russa.
