La lluita lliure és una competició entre dos atletes. Cadascun dels atletes intenta posar l’altre sobre els omòplats o guanyar amb l’ajut d’altres tècniques (agafes, llançaments, tirades, escombrats i viatges).
Per a les competicions de lluita lliure, s’organitza una zona especial de catifes de forma quadrada, amb un lateral de vuit metres. Les disfresses dels participants consisteixen en mallots elàstics de color vermell o blau, baguls i lluitadors. Les sabates de lluita es fan suaus, sense talons i diverses parts metàl·liques.
A la catifa, els atletes intenten de totes les maneres possibles girar l’oponent a l’esquena i prémer els omòplats contra la catifa. Es concedeixen punts per tècniques de retenció, es pot guanyar tècnicament, és a dir, tenir una gran quantitat de punts. Durant la competició, els lluitadors agafen i fan passos. Amb aquest propòsit, s’utilitzen empunyadures i empunyadures amb mans i peus a les parades. La lluita dura cinc minuts. Si durant aquest temps ningú no va estar a l’omòplat i no va rebre tres punts per accions actives, s’afegeixen tres minuts més. I així fins que es determini el guanyador. Un equip de jutges que atorga punts i la victòria supervisa el curs de la lluita.
Els atletes es divideixen en categories de pes. Des del 1928, s’ha establert una norma: un participant d’un país en cada pes. El perdedor és eliminat dels jocs.
La lluita lliure va ser inclosa per primera vegada al programa dels Jocs Olímpics d’Estiu de 1904 a St. Louis (EUA). Llavors tots els participants (42 persones) eren representants d’aquest país. Els europeus no van acceptar immediatament aquest tipus de lluita lliure, de manera que no va ser a les properes Olimpíades.
Però llavors aquest esport va entrar fermament en el programa dels jocs d’estiu. Les regles de la competició van canviar, però la participació de la majoria d’esportistes d’un sol país ja no estava permesa. Rússia va crear el seu propi equip de lluita lliure per participar en els Jocs Olímpics de 1996.
El 1980, la lluita lliure femenina també va obtenir reconeixement i als Jocs Olímpics va aparèixer el 2004 a Atenes. Va ser el tercer combat individual femení després del taekwondo i el judo.
Ara, atletes dels Estats Units, Rússia, Azerbaidjan, Iran, Turquia i Geòrgia lideren la lluita lliure al món.
